Carta de Marina Subirats, Guanyadora del Premi Aspàsia 2016

marinasubirats_premi aspasia_retallEstimades amigues:

En primer lloc, moltíssimes gràcies a les Dones Directives i Professionals de l’Acció Social per aquest premi. I a la Sara Berbel, que ha acceptat de representar-me, atès que en aquest moment sóc molt lluny de Barcelona.

És per mi un gran honor rebre el Premi Aspàsia, un premi justament destinat a reconèixer la feina de les dones que treballen per empoderar-nos, per fer que la vida de les dones pugui desenvolupar-se amb el màxim de plenitud que es mereix tot ésser humà i que sovint se’ns nega a nosaltres.

D’aquí a molt pocs dies farà 40 anys que vaig començar a ser feminista, en la primera trobada de dones de Barcelona que es va fer el mes de maig de 1976 al Paraninf, i on tantes de nosaltres vam descobrir un dels aspectes més motivadors de la nostra vida. Així que he rebut la noticia d’aquest premi com una resposta, 40 anys més tard, a una il•lusió i una certesa que van néixer en aquell moment i que van suposar unes immenses ganes de treballar. I ara m’heu dit, en donar-me’l, que no he treballat en va, i que penseu que allò que hagi pogut fer ha estat útil. És, per a mi, com tancar un cercle, encara que això no suposi que res s’ha acabat, però si que han passat moltes coses, i moltes coses bones.

Però no us parlaré pas de tot el que he fet durant aquest 40 anys en relació a les dones i al feminisme, sinó més aviat d’allò que el feminisme ha fet per mi, i que considero molt més important. Hi ha dues coses que dec al feminisme, i que han estat fonamentals en la meva vida.

La primera: haver entès que les dones son les meves grans amigues, i que sempre puc comptar amb elles, passi el que passi. Ens van educar per veure a les dones com rivals, a malfiar-nos les unes de les altres, com si sempre haguéssim de competir. Gràcies al feminisme sé que no, que és tot el contrari. Com vosaltres, com ens passa a totes quan ja tenim molts anys, he passat moments difícils a la vida, moments de pèrdues de les persones que més estimes, moments d’ amors fracassats, moments de dolor i de desil•lusió. I sempre, sempre, he pogut comptar amb les amigues. Les amigues no et fallen mai, passi el que passi, t’abracen, et consolen, et porten una flor, et tornen la certesa que no estàs sola, que la vida és meravellosa. Les amigues son el nostre gran recurs per a tot. I és el feminisme qui m’ho ha ensenyat, qui m’ha fet trobar el camí de la sororitat, un tresor que vull compartir amb vosaltres i que us recomano que estimeu sempre.

La segona cosa que m’ha ensenyat el feminisme és un objectiu, un punt de vista sobre el món: el més important de tot és defensar la vida i rebutjar tota violència, tota violència que vol imposar-se i que no respecta la vida. Crec que encara no ens hem lliurat del patriarcat, que encara ocupa massa lloc en els nostres cervells i en els cervells masculins. I que som les dones les que hem de dir no a tota violència. Som les dones les que cuidem la vida i sabem el que val. I per això em sembla indispensable que fem tot el que estigui al nostre abast per acabar amb les guerres, amb les violències assassines, amb la violència masclista, amb la violència que suposa que hi hagi persones que no tenen per menjar o on dormir mentre d’altres acumulen una riquesa molt superior al que necessiten per viure vàries vides.

Així que penso que les dones tenim encara per davant una gran tasca a acomplir. Espero que aquest premi Aspàsia ens ajudi a fer-la i serveixi de motivació perquè cada vegada més dones es considerin feministes i lluitin per aconseguir un món lliure de tota violència.

Gràcies de nou a totes, amigues meves, i seguim endavant. Una gran abraçada,

Marina Subirats

Anuncis