A FAVOR | No m’agrada la paraula ‘quota’

 Per: Gemma Altell

No m’agrada la paraula “quota”. Em sembla que, més enllà de la definició acadèmica, té una connotació negativa de “preu a pagar” que impregna el discurs quan es parla de l’assignació obligatòria d’un nombre de dones en espais de decisió política i organitzacional. M’agradaria viure en una societat on, de forma natural, el talent de les persones es correspongués amb els càrrecs professionals o polítics que ocupen, sense que la seva representació estigués regulada per llei. Però això no és així, i d’aquí vénen les polítiques d’igualtat d’oportunitats. Pensar que no calen les quotes és creure que les oportunitats d’ells i d’elles han estat les mateixes en tots el processos transitats durant la carrera professional per arribar a la direcció: la selecció, la promoció,  la conciliació… No m’estendré en les dificultats/biaixos amb què ens trobem les dones –pel fet de ser dones– en cadascun d’aquests processos, però el que està clar és que la mirada no és mai neutra. Moltes dones amb capacitat per exercir posicions directives es queden pel camí. Per tant, no és veritat que les persones, independentment del seu sexe, arribin a una posició únicament pels seus mèrits o les seves competències professionals.

Els homes han estat pràcticament en el 100% de les posicions directives durant segles; n’hi ha hagut de brillants, de mediocres i de nefastos. Pensem que no hi ha prou dones altament capacitades per assumir el 40% de llocs d’alta direcció en organitzacions, tal com marca la directiva europea? No es tracta de donar llocs directius a les dones pel fet de ser-ho, sinó de no deixar de donar-los (directament o indirecta) a moltes de les dones preparades pel fet de ser dones. Tenint en compte que cada cop surten més dones de les universitats (ara ja, més que homes), no crec que haguem de buscar les dones directives “sota les pedres”.

Això sí: no apliquem el doble raser en l’exercici de les funcions directives, sobredimensionant les errades de les dones i minimitzant les dels homes. Aquest és un dels problemes de la mirada no neutra en aquestes qüestions. Tampoc apliquem la el doble raser quan les dones directives incorporen en el seu full de ruta qüestions que són importants per a totes les dones (és a dir, el 50% de la població), fins ara infrarepresentades, com ara que la maternitat i la carrera professional puguin fer-se compatibles. No es poden abordar com si fossin qüestions menors perquè, segurament, aquest canvi de mirada és un dels plantejaments que pot contribuir a sortir de la situació socioeconòmica en què ens trobem.

I en el sector de l’acció social, on trobem majoritàriament dones en gairebé tots els nivells, no les trobem  per als càrrecs directius? No oblidem que l’àmbit de la intervenció social no està exempt de les “inèrcies socials” (el sistema sexe-gènere) que es produeixen en la resta de contextos. Si no s’apliquen mesures correctores, xoquem amb el “sostre de vidre” també en el nostre sector.  Les dones, això sí, han d’estar disposades a emergir a l’espai públic.

Potser podríem arribar d’aquí molts anys a la igualtat d’oportunitats real en les posicions directives sense posar quotes, donat que històricament ja s’han anat fent avenços en aquest camp. També és possible que no hi arribéssim mai, perquè moltes de les fites que s’han aconseguit han estat a base de forçar “inèrcies socials”  molt instaurades. El que es pretén és accelerar un procés que, d’altra manera, en cas que es produís, trigaria molt més. No ens podem esperar i desaprofitar el 50% del talent en un moment com aquest. És eminentment una qüestió de drets, però també de donar oportunitats reals al talent femení perquè la societat en el seu conjunt se’n beneficiï.

Més enllà  de l’especial sensibilització amb la qüestió dels drets de les dones que òbviament hauria de tenir el sector de l’acció social, caldria que la presència femenina que històricament ha tingut en els seus equips de treball es reflectís en les posicions directives. Com a sector tampoc ens podem permetre no aprofitar tot el talent.

Com es deia en Els 10 perquès per la igualtat, publicat per la Direcció General d’Igualtat d’oportunitats l’any 2009, “a la vista de la situació econòmica les empreses han d’integrar les dones no per una qüestió d’ètica o d’estètica, sinó per actuar de forma intel·ligent”. Feia referència a l’estudi Catalyst del 2008, on s’afirmava: “El talent no està associat a cap sexe i si hi ha problemes en contractar talent es perdrà en productivitat”. Així de rotund.

EN CONTRA | La quota femenina, una trampa?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s